–Què
voleu? –va dir la vella.
–Volem
saber on és el Jan –va respondre el Sergi, directe.
La
dona va restar una estona en silenci. Després d’empassar-se un tant de saliva
per tal d’esborrar-se la raspera, va prosseguir:
–No
sembleu mals nois. Entreu a casa i us ho explicaré tot.
El
Sergi i jo ens vam mirar amb cara de por, però necessitàvem explicacions, així
que vam assentir. La vella va entrar, seguida dels meus cosins. Abans de fer-ho
jo, em vaig girar per última vegada: l’home del maletí i la pintora ja no es
veien enlloc d’aquell carrer. L’àvia del Jan ens va fer seure en un sofà molt
còmode, i va anar cap a la cuina a emplenar-nos un got de suc per cadascú. Les
parets estaven plenes de quadres, i al mig del menjador hi havia un cavallet
amb una pintura a mig fer. Mentre esperàvem la Josepa, em va donar un ensurt un
gos que m’estava llepant la cama. Era gros, però semblava força vell.
–No
pateixis pel Bernat; no et farà res –va dir l’àvia del Jan mentre tornava amb els
gots de suc. I després de deixar-los damunt d’una tauleta, va continuar–. És
molt vell, i ja està molt cansat. No li deu quedar gaire, al pobre...
–Nosaltres
voldríem que ens expliqués on és el seu nét –vaig afegir jo.
–Mireu,
nois –va continuar la vella–. El Jan és molt lluny d’aquí i no el tornarem a
veure més.
–Què
vol dir, que no el veurem més? Que és a l’Empordà? –no se’n va estar, la
Marina.
–Com
ho saps, que és a l’Empordà? –la vella, sorpresa.
Vaig
pensar que si li explicàvem a la dona tot el què sabíem, segurament ella també
compartiria amb nosaltres tota la informació que posseïa. Així, vaig respondre:
–El
Jan ens va dir que és d’un poble molt bonic de l’Empordà, i que té uns ànecs, i
que em portaria a veure’ls algun dia.
–Nois,
deixeu que us expliqui aquesta història –va afegir la dona, i després
d’empassar-se un altre tant de saliva, va donar inici al seu relat–. Fins ara,
el Jan vivia a l’Empordà amb els seus pares, i sempre havien estat una família
molt feliç. Però poc a poc, els seus pares es van anar distanciant: el Miquel
és un banquer amb alts càrrecs que està casat amb la seva fenia, i la Montse és
una enamorada de l’art, que vol obrir la seva pròpia acadèmia aquí, al poble.
»Mentre
el Miquel treballava com un descosit, la seva dona es guanyava la vida com
podia amb la venda de quadres elaborats per ella mateixa, fins que va passar el
pitjor: el meu gendre va revelar a la meva filla que s’entenia amb una companya
de la fenia des de feia diversos mesos, i que volia demanar una demanda de divorci
per tal d’anar a viure amb ella. Els primers mesos, la Montse va estar molt
destrossada, sobretot pensant amb el Jan, però finalment va trobar en això
l’excusa perfecta per vindre a obrir la seva acadèmia de pintura al poble.
Molts estudiants d’art ja li havien dit que s’hi apuntarien.
De
sobte es va obrir la porta i va entrar a la casa de la vella la dona baixeta
dels més o menys quaranta anys.
–Hola,
Montse –la va saludar l’àvia del Jan–. Aquests nens són amics del teu fill, i
n’estan preocupats. Els hi estic explicant què ha passat amb el meu pobre nét.
–Els
reconec. Aquesta noia –em va senyalar a mi– va vindre a preguntar l’altre dia
pel Jan.
–Sí
–vaig dir jo–, però tu em vas dir que no hi era i jo, en canvi, vaig sentir
veus de nen que provenien de l’interior de la casa.
–Tens
raó... Núria. No és aquest el teu nom?
–Com
ho saps?
–El
Jan m’ha parlat molt de tu. No em podia arriscar a què ningú sabés on era el
meu fill. Desprès de separar-me del Miquel, vaig venir aquí amb el Jan, sense
dir-li. Però les coses no han anat bé. És un banquer important, i li han donat
la custòdia del nen a ell. Jo no em puc veure lluny del meu fill, i per això el
vaig portar amb mi. Quant el seu pare se n’ha assabentat, el primer que ha fet
ha estat vindre a buscar-lo, i se l’ha emportat cap a l’Empordà. Per això no va
tenir temps d’acomiadar-se de tots vosaltres.
–I
per què es veu amb l’home misteriós del maletí? –va preguntar el Sergi–. Els
hem vist sortir de la casa del costat.
–L’home
del maletí –va continuar la Montse– és el pare del Jan. Després de deixar el
nen amb la seva nova dona, ha tornat fins aquí per portar-me tots els meus
estris de pintura que em vaig deixar, així com uns retrats que vaig fer del meu
fill l’any passat. Però diu que li ha desaparegut el maletí, i és on portava
els dibuixos.
–Els
tenim nosaltres –vaig dir jo.
–Com?
–sorpresa, la dona.
–Vam
robar el maletí per passar l’estona –vaig explicar–. Però no som mals nois:
fèiem intenció de tornar-lo. Hi ha els dibuixos d’un nen amb una gorra, i amb
lletra majúscula hi diu «la lluna».
–Sense dubte –va continuar la Montse–, són els
retrats del Jan.
El
Sergi va ser l’encarregat d’anar a buscar el maletí per tornar-li a la dona.
Després d’haver-li entregat, ens va acabar d’explicar que el pare del Jan no
deixava que el nen vingués a estiuejar al poble, que tants canvis d’aires són
dolents per a una criatura. Per això l’àvia ens va dir allò de «no el tornarem
a veure més». De totes maneres, tan la mare com l’àvia podien anar a veure’l a
l’Empordà tants cops com desitgessin. La darrera cosa que ens va explicar la
Montse és que el seu fill estava tan estrany els últims dies perquè no volia
abandonar el poble. Sembla que li havíem caigut molt bé els de la colla, i fins
i tot n’estava enamorat d’una de nosaltres.
Aquella mateixa tarda,
vaig travessar el bosc d’alzines fins arribar a la «Cova Petita» sense cap
companyia. Tenia ganes d’estar sola una bona estona al lloc on més temps havia
passat amb el Jan. De tant en tant se m’escapava alguna llàgrima, pensant que
no el veuria mai més. Quan vaig ser a punt de marxar, vaig veure una cosa
vermella al fons de la cova. Em vaig apropar per veure que era: es tractava
d’una gorra.
La vaig agafar. No hi havia dubte: era la gorra del Jan. Després
d’haver-la pres, em vaig adonar que al terra, sota la gorra, hi havia ratllada
alguna cosa amb pedra. Em vaig aproximar per tal de poder llegir-ho: hi deia el
meu nom amb majúscules, i al costat hi havia dibuixat un cor.