divendres, 11 de maig del 2012

Pedra, paper, tisora (relat col.laboratiu en cinc capítols)


Aquella nit hi feia molta calor a la plaça del poble, era normal, era estiu.  L’estiu del 1992, aquell dia s’havien iniciat els Jocs Olímpics a Barcelona. Me’n recordo, perfectament,  com si fos ara. Tenia onze anys, acabats de fer, perquè vaig nàixer a mitjans de juliol.

Com cada nit, després de sopar, tota la canalla del poble ens reuníem a la plaça per a jugar a policies i a lladres, ja que, no hi havia ni mòbils, ni PSP’s...  I els pares o avis ens deixaven quedar fins a les 12 de la nit. Això sí, com si fóssim la Ventafocs, puntuals a casa. No fos cas que els féssim patir.

Per a distribuir-nos en equips, primer jugàvem al “pedra, paper, tisora” -sempre guanyava jo -. Entre tots establíem uns límits d’àrea de joc, normalment, se situaven abans d’arribar als afores del poble i als indrets on ja hi havia camp.

El joc sempre començava quan ‘la Gateta’, el malnom d’una senyora gran que vivia a la plaça i que no ens suportava, ens amenaçava en llançar-nos galledes d’aigua per l’enrenou que organitzàvem. I, el joc, s’acabava quan les campanes tocaven ¾ de 12. 

La norma era, que els equips havien de ser mixtes, per això sempre em tocava escollir a mi, ja que era la noia més gran. La primera que vaig escollir va ser la meva germana, la Marina, més menuda, de la que sempre me n’havia de fer càrrec, tampoc em suposava cap suplici, tot plegat, ens portem dos anys. També vaig escollir la meva millor amiga, la Sílvia, una nena molt tímida i introvertida i els meus dos cosins, la Mireia i en Sergi que totes les nenes li anaven al darrere. Aquell dia, era diferent, hi havia una cara desconeguda per a mi, era la d’un nen, era esprimatxat, unes cames  llargues i portava una gorra. Semblava tímid tot i que no se li veia el rostre perquè li tapava una gorra, recolzava una cama a la paret de l’església, no deia res, i el vaig cridar:

-Eh, tu! el de la gorra! – em va mirar- Jo hem dic Núria, i tu?
- Jan. – quasi bé no se’l sentia.-
 
- Vols jugar amb nosaltres o et quedaràs aquí, palplantat com un estaquirot?

Llavors vam començar a empaitar-nos, amagar-nos, córrer, carrers amunt, carrers avall, caure a terra, aixecar-nos i seguir corrent, mentre ens espolsàvem els genolls i una llagrimeta als ulls ens queia lentament.
Amb el Jan ens vam fer força amics, ell no es coneixia el poble, i jo li ensenyava tots aquells racons on es podia amagar, la ‘cova petita’, sota els contenidors estratègics, etc.  Semblava bon noi, i així, a primera vista, em va agradar.

Pedra, paper, tisora (II)

 Anaven passant els dies i cada cop ens fèiem més amb el Jan, ja formava part de la nostra colla. De petits, als dos dies tots érem amics, no hi havia prejudicis, ni enveges, tot era diversió i innocència.
Molts nens deien que a mi m’agradava o que jo li agradava a ell, però ningú no podia entendre que només érem amics. És cert, però, que en ell trobava alguna cosa diferent, alguna cosa que els altres no tenien.

Potser era la seva manera de riure, estrambòtica i molt forta, o potser, era aquella manera tan peculiar de rascar-se el nas... La seva manera de córrer també era graciosa però el que més em sorprenia era quan en mig dels amagatalls on tothom estava en silenci ell sempre deia alguna frase intel•ligent, com d’home madur, i només tenia 11 anys...

El que no entenia és que sempre havia de marxar més aviat que els altres, a dos quarts de dotze ell ja havia de ser a casa, això em desolava fortament, però al dia següent tornava a aparèixer amb la seva gorra i aquell mig somriure trapella. 

No deia gairebé mai res de la seva família. Estava passant l’estiu amb la seva avia, la senyora Josepa, una senyora freda que mai parlava amb els veïns. Mai ningú s’hagués pensat que ella tingués un net tan gran, mai ningú hagués pensat que tingués família.
Un dia mentre estàvem amagats a la “cova petita” em va dir que em volia portar a un poble de muntanya, cap a l’Empordà i que m’ensenyaria els seus ànecs. Just després de dir-m’ho va sortir corrents, no el vaig entendre, pensava que ens havien enxampat però va marxar cap a casa de la seva àvia sense dir res més.
Van passar uns dies i no va aparèixer per la plaça, jo tenia l’esperança que quan “la Gateta” donés el tret de sortida per començar el joc, ell aparegués corrents i em busqués amb la mirada com ho havia fet fins llavors... 

Vaig decidir que aniria a casa de la senyora Josepa, se suposava que li hauria parlat dels seus nous amics del poble, de mi...
Quan vaig arribar a la porta vaig sentir alguns crits i algú que plorava, vaig dubtar si havia de trucar o marxar... Em vaig encoratjar i vaig picar a la porta.

Em va obrir una senyora d’uns 40 anys, baixeta, amb el cabell blanc i la pell bruna. Uns ulls blaus molt intensos i un petit somriure que feia joc amb el nassarró que casi no es veia a la cara. Anava vestida tota de blanc i bruta de taques de pintura. Em vaig fixar i portava un pinzell damunt de l’orella com si fos una flor. Em va demanar què volia i jo amb la veu tremolosa vaig preguntar pel Jan, em va mirar atònita i em va contestar amb la veu tranquil•la que en aquella casa no vivia cap nen, que potser m’hauria equivocat. Em va tornar a somriure.
Vaig sortir corrents, vaig entrebancar amb una pedra i em vaig fer sang al genoll dret, vaig continuar corrents cap a casa, com si algú m’empaités.
El cor m’anava a mil, només pensava en aquella dona, en el que m’havia dit, en els ànecs i el poble de muntanya, però on era el Jan?

Pedra, paper, tisora (III)


Recordo que aquella setmana, pobra de mi, només pensava en agafar el cotxe vell de l’avi i anar a aquell poblet de muntanya a perseguir els ànecs, a perseguir el Jan. Si la realitat ens dugués pels mateixos camins pels que vola la imaginació...! On era, on s’havia amagat aquell cop? De vegades pensava en explicar-li a la mare tot el que sabia –que no era res i, d’altra banda, hauria estat parlar per les parets- o d’intentar convèncer-la de visitar l’Empordà, d’anar-hi a passar uns dies. Com si l’Empordà fossin quatre carrers...

Del Jan no en sabia res ningú i els dies anaven passant, però semblava que només em preocupés a mi la seva desaparició. Ara la nova atracció de la colla era un home que freqüentava el bar de la plaça. Amb precisió de rellotge suís, quan les campanes de l’església repicaven les quatre l’home de negre entrava al bar i demanava una cervesa i un entrepà de llom. Si per ser de fora no generava ja prou expectació, duia un maletí que el feia encara més interessant.

El cinquè dia vam decidir abandonar el joc de després de sopar temporalment i vam tramar conjuntament un pla per a seguir-lo i pispar-li el maletí. No érem uns lladres però... bé, eren coses de nens, tots en fem de bajanades alguna vegada a la nostra vida. Era simple curiositat, xafarderia pura i dura. La cosa no era gaire complicada, que tampoc érem uns grans estrategs! Quan sortís del bar el seguiríem i un de nosaltres s’estiraria al terra barrant-li al pas i cridant que s’havia fet mal, amb la cama ensagnada i amb llàgrimes als ulls. Clarament era tasca de la Sílvia. Potser era tímida però fingia espectacularment unes llagrimotes com dos rius. Per darrere, en Sergi, silenciós li havia d’agafar el maletí.

I sorprenentment el pla va sortir bé i ens vam trobar al costat de la bassa d’un dels mas dels afores del poble –si aquella bassa pogués explicar tot el que va viure, sobretot de més grandets...! Vam obrir el maletí d’aquell home estrany i hi havia dibuixos estranys i esbossos del que semblava ser un nen. Era un nen amb gorra! I al darrere una signatura gairebé illegible i, escrit al costat amb lletres majúscules “la lluna”. De què coneixia el Jan aquell home? I, del poble, ningú es dedicava la pintura... Ningú excepte la dona de la suposada casa del Jan! Tot es complicava, hi havia moltes preguntes obertes. I, a més a més, abans de picar a la porta el dia que la vaig visitar jo mateixa vaig poder sentir una veu d’un nen. Per què em va enganyar aquella dona? Per què hauria de fer-ho?

Estava decidida a fer-hi alguna cosa però tenia clar que tot allò em superava i aquella nit vaig agafar per banda la Sílvia i els meus dos cosins. Volia que veiessin ells també que tot plegat era massa estrany. El Jan, que va desaparèixer de la mateixa manera que un dia va començar a jugar amb nosaltres, la dona d’aquella casa, l’home del maletí, els ànecs d’una casa de l’Empordà. I amb aquella curiositat inherent als nens me’ls vaig fer meus sense cap esforç i vam decidir donar resposta a tots aquells interrogants. L’endemà aniríem a la casa d’aquella dona.

Pedra, paper, tisora (IV)


Eren les vuit del matí. El temps no jugava a favor nostre perquè, encara que feia aquella típica xafogor d’estiu, el dia s’havia llevat amb força vent de ponent; un vent que feia que em preocupés encara més pel Jan. Pensava, realment, si a l’Empordà faria el mateix vent que aquí. Vaig considerar, però, que potser al Jan no li faria por el vent i, en canvi, sí trobar-se sol enmig d’aquell poble de muntanya.

Mentre acabava d’esmorzar algú va telefonar a casa. L’havia agafat la Marina, la meva germana, que va dir immediatament que demanaven per mi.
—Corre, Núria! És per a tu. Em sembla que és la mare de la Sílvia —va dir la Marina.
Em va passar el telèfon ràpidament i, en efecte, era la mare de la Sílvia...
—Sí? Qui és? —vaig preguntar espantada.
—Núria, sóc la mare de la Sílvia. Truco per dir-te que la Sílvia és a l’hospital.
—A l’hospital? —encara em vaig espantar molt més. Què ha passat? Com està? Si us plau, digui’m que no ha passat res!
—Veuràs, Núria, no puc parlar gaire, donat que et telefono des de l’hospital i tenim un límit de trucades. No pateixis, està bé. Durant la tarda d’ahir la Sílvia va ser envestida en una cursa ciclista que passava prop de casa nostra. Per sort, l’accident no ha estat molt greu, encara que haurà d’estar uns dies en observació a l’hospital. M’ha dit que avui havia quedat amb tu i els teus cosins, però lamento dir-te que no podrà ser... Entesos? Ja parlem, reina, que tinc el metge aquí i voldrà parlar amb mi. Un petó. Adéu.

Havíem perdut temporalment la Sílvia, la més intel•ligent del grup i qui més hauria pogut contribuir a resoldre tots els interrogants del cas de la desaparició del Jan i la seva suposada família. Ahir havia tingut un accident en una cursa ciclista i avui restava ingressada a l’hospital... Quina mala sort! Amb tot, jo mateixa vaig sentir-me força impotent: el cor em deia que hauria d’anar a visitar la meva millor amiga, però, alhora, també em deia que havia d’anar a casa de l’àvia del Jan. Segur que el Jan em necessitava i podria estar sol o, fins i tot, MORT! No! Ni parlar-ne, no, no! Així que d’una vegada per totes tornaria de nou, amb la companyia dels meus dos cosins, a picar el timbre d’aquella maleïda casa on semblava que passava alguna cosa, d’allà on vaig sentir veus misterioses i d’on ningú en sabia res, del Jan.
 
Arribàvem tots tres a la porta d’aquella dona vella que semblava estar boja, a la suposada casa del Jan, i el Sergi, el més decidit, va picar fort a la porta. En aquell moment, jo vaig posar-me molt nerviosa perquè ningú ens rebia com cal. Però, de cop, quan el Sergi va tornar a picar, la pintora jove de l’altre dia i l’home estrany del maletí sortien del no-res de la porta veïna del costat i xiuxiuejant coses a cau d’orella. Sortien d’aquella porta que cridava l’atenció per dur incorporat un quadre abstracte d’un paisatge de muntanya. I si aquell poble era l’Empordà? I si realment es tractava del poble del qual el Jan parlava també d’uns ànecs? No entenia res! Què havia passat allà? Per què aquells dos sortien ara d’una altra vivenda? En el precís moment que em volia dirigir als principals sospitosos, la dona vella va obrir la porta.

Pedra, paper, tisora (V)


–Què voleu? –va dir la vella.
–Volem saber on és el Jan –va respondre el Sergi, directe.
La dona va restar una estona en silenci. Després d’empassar-se un tant de saliva per tal d’esborrar-se la raspera, va prosseguir:
–No sembleu mals nois. Entreu a casa i us ho explicaré tot.

El Sergi i jo ens vam mirar amb cara de por, però necessitàvem explicacions, així que vam assentir. La vella va entrar, seguida dels meus cosins. Abans de fer-ho jo, em vaig girar per última vegada: l’home del maletí i la pintora ja no es veien enlloc d’aquell carrer. L’àvia del Jan ens va fer seure en un sofà molt còmode, i va anar cap a la cuina a emplenar-nos un got de suc per cadascú. Les parets estaven plenes de quadres, i al mig del menjador hi havia un cavallet amb una pintura a mig fer. Mentre esperàvem la Josepa, em va donar un ensurt un gos que m’estava llepant la cama. Era gros, però semblava força vell. 
–No pateixis pel Bernat; no et farà res –va dir l’àvia del Jan mentre tornava amb els gots de suc. I després de deixar-los damunt d’una tauleta, va continuar–. És molt vell, i ja està molt cansat. No li deu quedar gaire, al pobre...
–Nosaltres voldríem que ens expliqués on és el seu nét –vaig afegir jo.
–Mireu, nois –va continuar la vella–. El Jan és molt lluny d’aquí i no el tornarem a veure més.
–Què vol dir, que no el veurem més? Que és a l’Empordà? –no se’n va estar, la Marina.
–Com ho saps, que és a l’Empordà? –la vella, sorpresa.
Vaig pensar que si li explicàvem a la dona tot el què sabíem, segurament ella també compartiria amb nosaltres tota la informació que posseïa. Així, vaig respondre:
–El Jan ens va dir que és d’un poble molt bonic de l’Empordà, i que té uns ànecs, i que em portaria a veure’ls algun dia.
–Nois, deixeu que us expliqui aquesta història –va afegir la dona, i després d’empassar-se un altre tant de saliva, va donar inici al seu relat–. Fins ara, el Jan vivia a l’Empordà amb els seus pares, i sempre havien estat una família molt feliç. Però poc a poc, els seus pares es van anar distanciant: el Miquel és un banquer amb alts càrrecs que està casat amb la seva fenia, i la Montse és una enamorada de l’art, que vol obrir la seva pròpia acadèmia aquí, al poble.

»Mentre el Miquel treballava com un descosit, la seva dona es guanyava la vida com podia amb la venda de quadres elaborats per ella mateixa, fins que va passar el pitjor: el meu gendre va revelar a la meva filla que s’entenia amb una companya de la fenia des de feia diversos mesos, i que volia demanar una demanda de divorci per tal d’anar a viure amb ella. Els primers mesos, la Montse va estar molt destrossada, sobretot pensant amb el Jan, però finalment va trobar en això l’excusa perfecta per vindre a obrir la seva acadèmia de pintura al poble. Molts estudiants d’art ja li havien dit que s’hi apuntarien.
De sobte es va obrir la porta i va entrar a la casa de la vella la dona baixeta dels més o menys quaranta anys.
–Hola, Montse –la va saludar l’àvia del Jan–. Aquests nens són amics del teu fill, i n’estan preocupats. Els hi estic explicant què ha passat amb el meu pobre nét.
–Els reconec. Aquesta noia –em va senyalar a mi– va vindre a preguntar l’altre dia pel Jan.
–Sí –vaig dir jo–, però tu em vas dir que no hi era i jo, en canvi, vaig sentir veus de nen que provenien de l’interior de la casa.
–Tens raó... Núria. No és aquest el teu nom?
–Com ho saps?
 –El Jan m’ha parlat molt de tu. No em podia arriscar a què ningú sabés on era el meu fill. Desprès de separar-me del Miquel, vaig venir aquí amb el Jan, sense dir-li. Però les coses no han anat bé. És un banquer important, i li han donat la custòdia del nen a ell. Jo no em puc veure lluny del meu fill, i per això el vaig portar amb mi. Quant el seu pare se n’ha assabentat, el primer que ha fet ha estat vindre a buscar-lo, i se l’ha emportat cap a l’Empordà. Per això no va tenir temps d’acomiadar-se de tots vosaltres.
–I per què es veu amb l’home misteriós del maletí? –va preguntar el Sergi–. Els hem vist sortir de la casa del costat.
–L’home del maletí –va continuar la Montse– és el pare del Jan. Després de deixar el nen amb la seva nova dona, ha tornat fins aquí per portar-me tots els meus estris de pintura que em vaig deixar, així com uns retrats que vaig fer del meu fill l’any passat. Però diu que li ha desaparegut el maletí, i és on portava els dibuixos.
–Els tenim nosaltres –vaig dir jo.
–Com? –sorpresa, la dona. 
–Vam robar el maletí per passar l’estona –vaig explicar–. Però no som mals nois: fèiem intenció de tornar-lo. Hi ha els dibuixos d’un nen amb una gorra, i amb lletra majúscula hi diu «la lluna». 

 –Sense dubte –va continuar la Montse–, són els retrats del Jan. 

El Sergi va ser l’encarregat d’anar a buscar el maletí per tornar-li a la dona. Després d’haver-li entregat, ens va acabar d’explicar que el pare del Jan no deixava que el nen vingués a estiuejar al poble, que tants canvis d’aires són dolents per a una criatura. Per això l’àvia ens va dir allò de «no el tornarem a veure més». De totes maneres, tan la mare com l’àvia podien anar a veure’l a l’Empordà tants cops com desitgessin. La darrera cosa que ens va explicar la Montse és que el seu fill estava tan estrany els últims dies perquè no volia abandonar el poble. Sembla que li havíem caigut molt bé els de la colla, i fins i tot n’estava enamorat d’una de nosaltres.
 
Aquella mateixa tarda, vaig travessar el bosc d’alzines fins arribar a la «Cova Petita» sense cap companyia. Tenia ganes d’estar sola una bona estona al lloc on més temps havia passat amb el Jan. De tant en tant se m’escapava alguna llàgrima, pensant que no el veuria mai més. Quan vaig ser a punt de marxar, vaig veure una cosa vermella al fons de la cova. Em vaig apropar per veure que era: es tractava d’una gorra. 
 
La vaig agafar. No hi havia dubte: era la gorra del Jan. Després d’haver-la pres, em vaig adonar que al terra, sota la gorra, hi havia ratllada alguna cosa amb pedra. Em vaig aproximar per tal de poder llegir-ho: hi deia el meu nom amb majúscules, i al costat hi havia dibuixat un cor.

dimecres, 9 de maig del 2012

Aram (relat col.laboratiu en cinc capítols)


-Cel rogent, pluja o vent!- va dir el Martí, mentre sortia de darrere les alzines. L’aparició de l’amic no va immutar l’Aram, que seguia mirant a l’infinit. Per ell era un moment del dia especial, sempre que s’acostava el capvespre sortia de la cova i es perdia en les seves cavil·lacions. Era el seu moment, només per ell. El moment del dia en que es trobava cara a cara amb si mateix, i no feia falta que es disfressés de somriures diplomàtics ni comentaris banals.

En Martí es va asseure al seu costat en silenci, sabia que era un moment tendre pel seu company, prou que ho sabia. Va treure una bosseta que contenia una substància verda, embriagadora, i paper de fumar.  Va cedir la primera calada al company. L’Aram va inspirar profundament i l’envaí el fum, que es va fer notar amb una lleugera picor en el seu camí als pulmons. Estigueren així prop de mitja hora, sense dir res, sense ni tan sols mirar-se. 

Abstrets com estaven, asseguts en aquell penya segat, amb les cames penjant en direcció a les onades que xocaven suaus contra les roques de sota. El Martí estava enamorat d’aquelles estones, sovint pensava que res al món podia ser tan bell. Pensava que si la felicitat existís, si fos alguna cosa més que un simple concepte tan abstracte com inexistent, s’hauria de buscar en llocs com aquell: envoltat de roques, alzines, silencis i el mar immens que s’estenia als seus peus... I al fons, aquell sol que es resistia a abandonar el seu imperi. Aquells minuts en que es lliurava la batalla entre la claror i les estrelles eren impagables.

A l’Aram, en canvi, aquelles estones el trencaven per dins, però les necessitava. Sabia que li feien més mal que bé, però també sabia que aquells instants li donaven la força que necessitava per menjar-se els dies. Féu una altra calada i cedí al seu company. 

Ja feia sis anys, però tenia aquells instants clavats al mig del front, com un clau roent. Veia el seu germà agenollat a terra, amb les mans lligades a l’esquena i una mirada d’home bo, que treia glopades de por. Tremolant, plorant, suplicant una clemència que no arribaria mai. I al final, l’espetec que ho acabà de trencar tot. I el seu germà caient a terra com un plom, aixecant una polseguera suau. I un toll de sang que es volia menjar el món, i cada vegada era més gran. I un terra que ja era vermell del tot, com el cel. Perquè atzars del destí, just en aquell instant, el sol cedia terreny als estels, i darrere les muntanyes, uns vermells d’infern lluitaven entre ells. I aquells vermells ja no els oblidaria mai.

-Sabíem que allò ens canviaria la vida, el teu germà era el primer que acceptava les conseqüències. Tenia tanta por com nosaltres, però s’estimava la vida com ningú.

-Com pots dir això? Si s’hagués estimat la vida no ens hauria convençut d’anar Bòsnia, a lluitar una guerra que no molestava a ningú. Ho tenia tot! Era el millor de l’equip! Les bicicletes eren la seva vida! Segon al Giro, i encarant el Tour com a favorit. Estimar-se la vida vol dir engegar-ho tot a rodar i anar a lluitar una causa perduda, que no interessa ningú?

Van tornar a refugiar-se en el silenci, amb els ulls plorosos i la veu trencada. I amb l’ Isaac clavat al pensament. Era un líder indiscutible. Ambiciós, sense límits. Alguna cosa li demanava un compromís superior.

-No siguis imbècil. Tots teníem ganes de tastar la vida!

-I tastar-la vol dir deixar-ho tot i emprendre una lluita sorda? Mira’ns! Per culpa d’aquell hivern vivim en una cova! Amb una escopeta perquè no sabem mai si ens trobaran. Tastar la vida vol dir perdre el germà i que a casa et donin per mort? Doncs deixo que te la mengis tota tu! 

-Ningú et va obligar! Vas venir perquè una força t’ho demanava. Penses que et sentiries orgullós de la teva vida sense aquell hivern?

Semblava que els crits haguessin acabat d’espantar el sol, que ja no es veia, i una lluna d’estiu s’havia fet la senyora de la nit. Un vent els acariciava les galtes enceses, com si els volgués calmar. De lluny ressonaven les campanes d’un poblet on anaven a robar per allargar els dies. 

No s’haguessin imaginat mai que aquella aventura esbojarrada acabaria entre les muntanyes d’Itàlia, fugitius. 


Van anar a la cova a equipar-se amb lots, cordes i tot l’equip que els permetia anar tres o quatre dies a la setmana a carregar-se d’avituallament. Es veien obligats a robar. Van emprendre el camí cap el poble amb la tranquil·litat de qui repeteix una rutina, però no sabien que aquella nit pel poble hi passejava un tal Dragan Drulovic...