Isaac?- Va preguntar la dona que
semblava boja amb una expressió de confusió i sorpresa mentre mirava l’Aram.
Els dos nois van contenir la
respiració per la sorpresa i l’estranyesa d’aquella pregunta. L’Aram, amb els
ulls vidriosos pel record del seu germà es va dirigir a ella amb un to enfadat,
provocat pel dolor que li havia produït aquella pregunta errònia i el record
del seu familiar perdut.
-No, no sóc l’Isaac, t’has
equivocat. I tu, de què coneixes l’Isaac?-li va cridar mentre s’apropava a ella
i l’agafava pel braç perquè el mirés a la cara.
Ella, amb una cara que reflectia la
por que sentia en aquells moments no va poder pronunciar cap paraula, només
mirava els ulls de l’Aram, la persona que ella havia confós amb l’Isaac. En
aquells moments va ser el Martí el que es va apropar a ells.
-Aram deixa-la, no sabem ni qui és i
l’estàs atemorint!- Va xiuxiuejar-li mentre li agafava el braç perquè deixés
lliure a la dona que semblava boja.
L’Aram la va deixar, tot i que cap
d’ells es va apartar d’on estava la noia. Els dos nois sabien que ella els
coneixia d’alguna cosa, i no podien córrer el risc de deixar-la marxar i que
els delatés, ni tan sols sabien qui era. La dona, en aquells moments, va
decidir parlar.
-És clar! Tu ets l’Aram, el germà de
l’Isaac!- va pronunciar la noia mentre la cara d’ells es convertia en un mirall
de sorpresa. Ella va baixar la mirada i per fi va pronunciar les paraules que
havia estat callant.- Jo sóc la Irina i sóc la parella de l’Isaac. Bé, era la
seva parella.- Va fer èmfasi quan pronunciava el verb en temps passat mentre
tancava els ulls, a ella també li feia mal parlar d’ell.
El Martí i l’Aram ara estaven
paralitzats i bocabadats. Com era possible que l’Isaac tingués novia i ells no
ho sabessin? Què feia ella allà? I per què havia intentat robar totes les seves
coses? Ella els hi va dir que els hi
explicaria tot, però que havien d’anar a un lloc segur, que no podien parlar
allà.
La Irina els va oferir casa seva i ells van acceptar. Sabien que potser
seria una emboscada per agafar-los, però la curiositat de saber qui era ella i
que feia allà va poder amb ells. Van anar fins un cotxe de color fosc que hi
havia aparcat prop de la bassa on una estona abans s’havien banyat, i van
baixar fins el poble. La Irina va aparcar a prop d’aquell magatzem on havien
estat furtant algunes coses per poder sobreviure.
L’Aram i el Martí en silenci i
conduits per la Irina, van entrar a una caseta que feia olor de colònia de
dona. Van entrar directament a una saleta d’estar on hi havia una taula de
fusta amb quatre cadires, un sofà vell i una televisió petita inserida dins una
prestatgeria on, també, hi havia una fotografia d’una dona vella semblava boja.
La Irina va començar a treure un
munt de papers que va dipositar damunt la taula i va fer seure els dos nois al
voltant del moble. Els hi va començar a explicar que la seva família vivia a
Bòsnia des de que ella era petita, que va conèixer l’Isaac quan ell participava
al Giro, ella era una de les directores de l’equip que el patrocinava, allí va
començar la seva relació. Quan va començar la guerra a Bòsnia ella va deixar-ho
tot i va tornar a la seva terra per lluitar per la causa.
L’Isaac no s’ho va
pensar dues vegades i va marxar amb ella, per ajudar-la. L’Aram i el Martí, li
van preguntar perquè ells no sabien res de la seva relació i ella va respondre
que en aquests assumptes els dos eren molt tímids, i que tampoc havien estat
molt de temps junts, però que ella l’havia estimat, i encara l’estima molt, i
que fins i tot ell l’havia ensenyat a parlar en català. Els hi va explicar que
ella vivia cada dos mesos en un lloc diferent, perquè també la perseguien,
aquella casa era d’una tieta seva, que va morir feia dos anys. Després de
posar-se al dia en alguns assumptes ella va passar a dir:
-Tinc un pla. Des de fa una setmana
hi ha una exposició d’una pintora russa, Sonia Delaunay. Pinta quadres
abstractes, el més valuós que hi ha al museu és un que es titula Rythme. El seu
preu està al voltant dels 20 milions d’euros. Vull robar-lo demà a la nit. Voldria
saber si esteu disposats a ajudar-me.
-Com?- va dir l’Aram- No et coneixem
de res, ens estaves intentant robar no sabem el què, i ens vols afegir en un
robatori del que no tenim ni idea, tu no estàs bé del cap!
-Us estava robant perquè teniu
algunes eines que necessito per poder entrar al museu. Mireu, tinc tots els
mapes de les sales, sé com desactivar les alarmes i sé on estan les sortides
d’emergència i els canals per poder sortir. Amb els diners podrem escapar
d’aquí, el mercat negre d’art, a més, augmenta el preu. Ho volia fer sola, però
serà més fàcil si anem els tres. Jo em quedo un 60% i vosaltres un 40%. Què us
sembla? Jo utilitzaré els diners per fugir, ja sabeu, amb diners tot es compra,
i jo vull marxar lluny oblidar-me de tot això, ja he patit massa i no puc més.
L’Aram i el Martí s’ho van pensar
molt, fins i tot van discutir, però van decidir que anirien, si aquella era la
seva única oportunitat per sortir d’allí l’aprofitarien.
A la nit, a la llum de la lluna, es
van atansar fins el museu, vestits de negre amb passamuntanyes. Just quan
anaven a entrar per un canal de ventilació van veure l’ombra d’una persona.
Aquest fet va fer que s’haguessin d’amagar darrera uns matolls propers.
El que ells no sabien era que
l’ombra era d’en Dragan Drulovic, l’home que els buscava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada