Aram (relat col.laboratiu en cinc capítols)

-Cel rogent, pluja o vent!- va dir el Martí, mentre sortia de darrere les alzines. L’aparició de l’amic no va immutar l’Aram, que seguia mirant a l’infinit. Per ell era un moment del dia especial, sempre que s’acostava el capvespre sortia de la cova i es perdia en les seves cavil·lacions. Era el seu moment, només per ell. El moment del dia en que es trobava cara a cara amb si mateix, i no feia falta que es disfressés de somriures diplomàtics ni comentaris banals.

En Martí es va asseure al seu costat en silenci, sabia que era un moment tendre pel seu company, prou que ho sabia. Va treure una bosseta que contenia una substància verda, embriagadora, i paper de fumar.  Va cedir la primera calada al company. L’Aram va inspirar profundament i l’envaí el fum, que es va fer notar amb una lleugera picor en el seu camí als pulmons. Estigueren així prop de mitja hora, sense dir res, sense ni tan sols mirar-se. 

Abstrets com estaven, asseguts en aquell penya segat, amb les cames penjant en direcció a les onades que xocaven suaus contra les roques de sota. El Martí estava enamorat d’aquelles estones, sovint pensava que res al món podia ser tan bell. Pensava que si la felicitat existís, si fos alguna cosa més que un simple concepte tan abstracte com inexistent, s’hauria de buscar en llocs com aquell: envoltat de roques, alzines, silencis i el mar immens que s’estenia als seus peus... I al fons, aquell sol que es resistia a abandonar el seu imperi. Aquells minuts en que es lliurava la batalla entre la claror i les estrelles eren impagables.

A l’Aram, en canvi, aquelles estones el trencaven per dins, però les necessitava. Sabia que li feien més mal que bé, però també sabia que aquells instants li donaven la força que necessitava per menjar-se els dies. Féu una altra calada i cedí al seu company. 

Ja feia sis anys, però tenia aquells instants clavats al mig del front, com un clau roent. Veia el seu germà agenollat a terra, amb les mans lligades a l’esquena i una mirada d’home bo, que treia glopades de por. Tremolant, plorant, suplicant una clemència que no arribaria mai. I al final, l’espetec que ho acabà de trencar tot. I el seu germà caient a terra com un plom, aixecant una polseguera suau. I un toll de sang que es volia menjar el món, i cada vegada era més gran. I un terra que ja era vermell del tot, com el cel. Perquè atzars del destí, just en aquell instant, el sol cedia terreny als estels, i darrere les muntanyes, uns vermells d’infern lluitaven entre ells. I aquells vermells ja no els oblidaria mai.

-Sabíem que allò ens canviaria la vida, el teu germà era el primer que acceptava les conseqüències. Tenia tanta por com nosaltres, però s’estimava la vida com ningú.

-Com pots dir això? Si s’hagués estimat la vida no ens hauria convençut d’anar Bòsnia, a lluitar una guerra que no molestava a ningú. Ho tenia tot! Era el millor de l’equip! Les bicicletes eren la seva vida! Segon al Giro, i encarant el Tour com a favorit. Estimar-se la vida vol dir engegar-ho tot a rodar i anar a lluitar una causa perduda, que no interessa ningú?

Van tornar a refugiar-se en el silenci, amb els ulls plorosos i la veu trencada. I amb l’ Isaac clavat al pensament. Era un líder indiscutible. Ambiciós, sense límits. Alguna cosa li demanava un compromís superior.

-No siguis imbècil. Tots teníem ganes de tastar la vida!

-I tastar-la vol dir deixar-ho tot i emprendre una lluita sorda? Mira’ns! Per culpa d’aquell hivern vivim en una cova! Amb una escopeta perquè no sabem mai si ens trobaran. Tastar la vida vol dir perdre el germà i que a casa et donin per mort? Doncs deixo que te la mengis tota tu! 

-Ningú et va obligar! Vas venir perquè una força t’ho demanava. Penses que et sentiries orgullós de la teva vida sense aquell hivern?

Semblava que els crits haguessin acabat d’espantar el sol, que ja no es veia, i una lluna d’estiu s’havia fet la senyora de la nit. Un vent els acariciava les galtes enceses, com si els volgués calmar. De lluny ressonaven les campanes d’un poblet on anaven a robar per allargar els dies. 

No s’haguessin imaginat mai que aquella aventura esbojarrada acabaria entre les muntanyes d’Itàlia, fugitius. 

Van anar a la cova a equipar-se amb lots, cordes i tot l’equip que els permetia anar tres o quatre dies a la setmana a carregar-se d’avituallament. Es veien obligats a robar. Van emprendre el camí cap el poble amb la tranquil·litat de qui repeteix una rutina, però no sabien que aquella nit pel poble hi passejava un tal Dragan Drulovic...