Recordo
que aquella setmana, pobra de mi, només pensava en agafar el cotxe vell de
l’avi i anar a aquell poblet de muntanya a perseguir els ànecs, a perseguir el
Jan. Si la realitat ens dugués pels mateixos camins pels que vola la
imaginació...! On era, on s’havia amagat aquell cop? De vegades pensava en
explicar-li a la mare tot el que sabia –que no era res i, d’altra banda, hauria
estat parlar per les parets- o d’intentar convèncer-la de visitar l’Empordà,
d’anar-hi a passar uns dies. Com si l’Empordà fossin quatre carrers...
Del
Jan no en sabia res ningú i els dies anaven passant, però semblava que només em
preocupés a mi la seva desaparició. Ara la nova atracció de la colla era un
home que freqüentava el bar de la plaça. Amb precisió de rellotge suís, quan
les campanes de l’església repicaven les quatre l’home de negre entrava al bar
i demanava una cervesa i un entrepà de llom. Si per ser de fora no generava ja
prou expectació, duia un maletí que el feia encara més interessant.
El
cinquè dia vam decidir abandonar el joc de després de sopar temporalment i vam
tramar conjuntament un pla per a seguir-lo i pispar-li el maletí. No érem uns
lladres però... bé, eren coses de nens, tots en fem de bajanades alguna vegada
a la nostra vida. Era simple curiositat, xafarderia pura i dura. La cosa no era
gaire complicada, que tampoc érem uns grans estrategs! Quan sortís del bar el
seguiríem i un de nosaltres s’estiraria al terra barrant-li al pas i cridant
que s’havia fet mal, amb la cama ensagnada i amb llàgrimes als ulls. Clarament
era tasca de la Sílvia. Potser era tímida però fingia espectacularment unes
llagrimotes com dos rius. Per darrere, en Sergi, silenciós li havia d’agafar el
maletí.
I
sorprenentment el pla va sortir bé i ens vam trobar al costat de la bassa d’un
dels mas dels afores del poble –si aquella bassa pogués explicar tot el que va
viure, sobretot de més grandets...! Vam obrir el maletí d’aquell home estrany i
hi havia dibuixos estranys i esbossos del que semblava ser un nen. Era un nen
amb gorra! I al darrere una signatura gairebé illegible i, escrit al costat amb
lletres majúscules “la lluna”. De què coneixia el Jan aquell home? I, del
poble, ningú es dedicava la pintura... Ningú excepte la dona de la suposada
casa del Jan! Tot es complicava, hi havia moltes preguntes obertes. I, a més a
més, abans de picar a la porta el dia que la vaig visitar jo mateixa vaig poder
sentir una veu d’un nen. Per què em va enganyar aquella dona? Per què hauria de
fer-ho?
Estava
decidida a fer-hi alguna cosa però tenia clar que tot allò em superava i
aquella nit vaig agafar per banda la Sílvia i els meus dos cosins. Volia que veiessin
ells també que tot plegat era massa estrany. El Jan, que va desaparèixer de la
mateixa manera que un dia va començar a jugar amb nosaltres, la dona d’aquella
casa, l’home del maletí, els ànecs d’una casa de l’Empordà. I amb aquella
curiositat inherent als nens me’ls vaig fer meus sense cap esforç i vam decidir
donar resposta a tots aquells interrogants. L’endemà aniríem a la casa
d’aquella dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada