Pedra, paper, tisora (V)

–Què voleu? –va dir la vella.

–Volem saber on és el Jan –va respondre el Sergi, directe.

La dona va restar una estona en silenci. Després d’empassar-se un tant de saliva per tal d’esborrar-se la raspera, va prosseguir:

–No sembleu mals nois. Entreu a casa i us ho explicaré tot.

El Sergi i jo ens vam mirar amb cara de por, però necessitàvem explicacions, així que vam assentir. La vella va entrar, seguida dels meus cosins. Abans de fer-ho jo, em vaig girar per última vegada: l’home del maletí i la pintora ja no es veien enlloc d’aquell carrer. L’àvia del Jan ens va fer seure en un sofà molt còmode, i va anar cap a la cuina a emplenar-nos un got de suc per cadascú. Les parets estaven plenes de quadres, i al mig del menjador hi havia un cavallet amb una pintura a mig fer. Mentre esperàvem la Josepa, em va donar un ensurt un gos que m’estava llepant la cama. Era gros, però semblava força vell. 

–No pateixis pel Bernat; no et farà res –va dir l’àvia del Jan mentre tornava amb els gots de suc. I després de deixar-los damunt d’una tauleta, va continuar–. És molt vell, i ja està molt cansat. No li deu quedar gaire, al pobre...

–Nosaltres voldríem que ens expliqués on és el seu nét –vaig afegir jo.

–Mireu, nois –va continuar la vella–. El Jan és molt lluny d’aquí i no el tornarem a veure més.

–Què vol dir, que no el veurem més? Que és a l’Empordà? –no se’n va estar, la Marina.

–Com ho saps, que és a l’Empordà? –la vella, sorpresa.

Vaig pensar que si li explicàvem a la dona tot el què sabíem, segurament ella també compartiria amb nosaltres tota la informació que posseïa. Així, vaig respondre:

–El Jan ens va dir que és d’un poble molt bonic de l’Empordà, i que té uns ànecs, i que em portaria a veure’ls algun dia.

–Nois, deixeu que us expliqui aquesta història –va afegir la dona, i després d’empassar-se un altre tant de saliva, va donar inici al seu relat–. Fins ara, el Jan vivia a l’Empordà amb els seus pares, i sempre havien estat una família molt feliç. Però poc a poc, els seus pares es van anar distanciant: el Miquel és un banquer amb alts càrrecs que està casat amb la seva fenia, i la Montse és una enamorada de l’art, que vol obrir la seva pròpia acadèmia aquí, al poble.

»Mentre el Miquel treballava com un descosit, la seva dona es guanyava la vida com podia amb la venda de quadres elaborats per ella mateixa, fins que va passar el pitjor: el meu gendre va revelar a la meva filla que s’entenia amb una companya de la fenia des de feia diversos mesos, i que volia demanar una demanda de divorci per tal d’anar a viure amb ella. Els primers mesos, la Montse va estar molt destrossada, sobretot pensant amb el Jan, però finalment va trobar en això l’excusa perfecta per vindre a obrir la seva acadèmia de pintura al poble. Molts estudiants d’art ja li havien dit que s’hi apuntarien.

De sobte es va obrir la porta i va entrar a la casa de la vella la dona baixeta dels més o menys quaranta anys.

–Hola, Montse –la va saludar l’àvia del Jan–. Aquests nens són amics del teu fill, i n’estan preocupats. Els hi estic explicant què ha passat amb el meu pobre nét.

–Els reconec. Aquesta noia –em va senyalar a mi– va vindre a preguntar l’altre dia pel Jan.

–Sí –vaig dir jo–, però tu em vas dir que no hi era i jo, en canvi, vaig sentir veus de nen que provenien de l’interior de la casa.

–Tens raó... Núria. No és aquest el teu nom?

–Com ho saps?

 –El Jan m’ha parlat molt de tu. No em podia arriscar a què ningú sabés on era el meu fill. Desprès de separar-me del Miquel, vaig venir aquí amb el Jan, sense dir-li. Però les coses no han anat bé. És un banquer important, i li han donat la custòdia del nen a ell. Jo no em puc veure lluny del meu fill, i per això el vaig portar amb mi. Quant el seu pare se n’ha assabentat, el primer que ha fet ha estat vindre a buscar-lo, i se l’ha emportat cap a l’Empordà. Per això no va tenir temps d’acomiadar-se de tots vosaltres.

–I per què es veu amb l’home misteriós del maletí? –va preguntar el Sergi–. Els hem vist sortir de la casa del costat.

–L’home del maletí –va continuar la Montse– és el pare del Jan. Després de deixar el nen amb la seva nova dona, ha tornat fins aquí per portar-me tots els meus estris de pintura que em vaig deixar, així com uns retrats que vaig fer del meu fill l’any passat. Però diu que li ha desaparegut el maletí, i és on portava els dibuixos.

–Els tenim nosaltres –vaig dir jo.

–Com? –sorpresa, la dona. 

–Vam robar el maletí per passar l’estona –vaig explicar–. Però no som mals nois: fèiem intenció de tornar-lo. Hi ha els dibuixos d’un nen amb una gorra, i amb lletra majúscula hi diu «la lluna». 

 –Sense dubte –va continuar la Montse–, són els retrats del Jan. 

El Sergi va ser l’encarregat d’anar a buscar el maletí per tornar-li a la dona. Després d’haver-li entregat, ens va acabar d’explicar que el pare del Jan no deixava que el nen vingués a estiuejar al poble, que tants canvis d’aires són dolents per a una criatura. Per això l’àvia ens va dir allò de «no el tornarem a veure més». De totes maneres, tan la mare com l’àvia podien anar a veure’l a l’Empordà tants cops com desitgessin. La darrera cosa que ens va explicar la Montse és que el seu fill estava tan estrany els últims dies perquè no volia abandonar el poble. Sembla que li havíem caigut molt bé els de la colla, i fins i tot n’estava enamorat d’una de nosaltres.

 

Aquella mateixa tarda, vaig travessar el bosc d’alzines fins arribar a la «Cova Petita» sense cap companyia. Tenia ganes d’estar sola una bona estona al lloc on més temps havia passat amb el Jan. De tant en tant se m’escapava alguna llàgrima, pensant que no el veuria mai més. Quan vaig ser a punt de marxar, vaig veure una cosa vermella al fons de la cova. Em vaig apropar per veure que era: es tractava d’una gorra. 

 
La vaig agafar. No hi havia dubte: era la gorra del Jan. Després d’haver-la pres, em vaig adonar que al terra, sota la gorra, hi havia ratllada alguna cosa amb pedra. Em vaig aproximar per tal de poder llegir-ho: hi deia el meu nom amb majúscules, i al costat hi havia dibuixat un cor.